Joves – Exploració de la Bòfia de Boixedera (Berguedà) – 27/03/2022

27a sortida del Grup de Joves i hem tornat al nostre racó prepirinenc preferit d’aquests darrers temps: el Berguedà, en aquesta ocasió per explorar la bòfia de Boixedera, la cova més llarga de tota la comarca, amb 4 sales molt interessants per conèixer, situada al límit amb el Solsonès, sota els cingles de Taravil, en un indret solitari i remot de la nostra geografia.

Hem estat 4 Joves (l’Àlex Merchán, la Mariona Allepuz, la Mariona Carvajal i el Roger Jané) i 2 instructors (el Ventura Fernandez i el Joan Raventós).

Com que la nit anterior hem hagut d’avançar l’hora dels rellotges (bé, els mòbils ja s’avancen sols), hem endarrerit la sortida fins a les 9 del matí, perquè l’excursió no era tan llarga com en altres ocasions i, en canvi, el dia sí que seria llarg.

Així doncs, tots encabits en una furgoneta, hem sortit de Vilanova per la C-15 i a 1/4 d’11 ja érem a Cal Rosal asseguts en una taula i a punt d’esmorzar. Mentre anàvem menjant, hem anat comentant com seria la sortida: l’aproximació, no gaire llarga, i que inclouria la visita a una masia; l’exploració de la cova i, posteriorment, el dinar i el retorn fins al cotxe, on ens canviaríem de roba, perquè quedaríem ben enfangats. Després d’esmorzar, hem reprès el viatge cap als afores de Berga, Avià i l’Espunyola. Una pista asfaltada ens ha dut fins al punt de sortida, la Creu, un coll amb la casa del mateix nom, on ens hem abrigat i preparat per començar l’activitat.

Hem seguit uns metres la carretereta, encarats a una vall tancada pels cingles de Taravil, al nord, i diverses línies de boscos i camps de conreu, amb masies esparses i les serres nevades del Port del Comte, la serra d’Ensija i una mica de Cadí, al fons.

Hem anat baixant pel costat d’uns camps, amb vaques pasturant, fins a creuar la riera de Tentellatge, i llavors hem emprès una pujada per sota la granja de Casa Gomira, una masia que hem anat veient força estona dominant la vall. Pel costat dels camps de la Cometa, hem pres un camí boscós que ens ha situat al peu de la robusta masia Boixedera dels Bancs, un edifici amb motllures gòtiques que ha estat restaurat segurament amb l’objectiu que sigui un allotjament turístic, però que ha quedat aturat. Hi hem pogut entrar i tafanejar per dins, les antigues quadres, el primer i el segon pis, amb espais amples i finestres encarades als camps del voltant, on, si fèiem fotos, quedaven com quadres penjats a la paret.

De la masia, ens hem enfilat a una carena propera per veure l’ermita d’arrels romàniques de Sant Jaume. Una combinació de camins baixadors ens han dut a un trencall i hem tirat cap al vessant de la vall d’Ora. Aviat hem localitzat el corriol que, cap a l’interior del bosc i de baixada, ens ha situat al costat mateix de la boca de la bòfia. Ens hem equipat amb roba per embrutar, el casc i el frontal i, després d’unes breus indicacions, hem entrat l’un darrere l’altre cap a l’interior de la cova.

El primer túnel és baixador, pel costat de roques, fins a una placeta amb dues direccions possibles. Primer, hem tirat a mà dreta, desgrimpant un parell de metres. Hem deixat les motxilles en aquest punt per no haver-les de traginar i hem entrat, acotats, per una ziga-zaga i després per una gatera inclinada que ens ha conduït a l’entrada de la sala de l’Honor, la més gran de tota la cova. Hem anat baixant per un pendent relliscós, ple d’humitat i fang, fins a un punt més planer. Al sostre, a uns 4 metres d’alçada, hi hem comptat uns 90 ratpenats que encara hivernen aquí dins. Hem anat sentint el soroll del rierol que passava per sota el nostre nivell i hem continuat per aquesta sala grandiosa, mirant de trobar cadascú el seu pas més adequat, per entre les roques. Hem anat perdent encara una mica més d’alçada fins a la plaça de les Bruixes, on hem trobat un terra molt planer, fet d’una crosta estalagmítica brillant, que semblava que tingués puntets d’or. El riuet recorre aquesta crosta i acaba saltant per l’extrem. Tot plegat, un indret molt curiós, on el sostre va baixant i l’aigua s’acaba esmunyint per un forat impracticable.

Hem continuat l’exploració anant enrere, per la sala de l’Honor, la gatera d’entrada i la ziga-zaga fins a l’indret de les motxilles, que ens hem tornat a carregar a l’esquena per grimpar els dos metres d’abans i desgrimpar novament cap a l’accés a les dues sales restants. Hem deixat les motxilles en un racó i aquí hem hagut d’amorrar-nos al terra per superar una gatera molt estreta, però curta. A l’altra banda, de seguida hem accedit a la sala del Bany de la Princesa, força plena d’aigua i fang, on algun de nosaltres ha posat les botes dins l’aigua. Una curta grimpada ens ha situat en un nivell superior i aviat hem arribat a l’entrada de la sala de les Campanes, totalment envaïda per l’aigua. Ens hem situat a prop d’on anava degotant l’aigua i hem apagat els frontals. S’ha fet una estona el silenci i hem estat escoltant el so de les gotes que anaven caient al petit estany de la sala. Ha estat una estona llarga i relaxant que no volíem que s’acabés. Al cap d’una estona, però, hem desfet el camí, hem passat per la gatera i hem sortit de la cova.

A l’exterior, hem trobat ullades de sol i una temperatura molt agradable. Ens hem desequipat i hem dinat asseguts sota els pins. Després, una estona de descans estirats a l’herba. Quan ha sigut l’hora, hem deixat enrere la bòfia de Boixedera i hem refet el camí fins al trencall d’abans. Hem pres el que ens ha dut, per camps de pastura, fins a la casa Gomira. En aquest punt alçat sobre la vall, hem seguit la pista asfaltada fins a la Creu, relaxats i contents d’aquesta sortida tan satisfactòria.

A la furgoneta, hem fet cafè i ens hem canviat de roba. Al cap de poca estona, hem fet el viatge de retorn cap a Vilanova, on hem arribat a les 6 en punt de la tarda.

Podeu veure’n algunes fotografies clicant aquest enllaç.