Joves – Ascensió hivernal a la Tosa d’Alp (2.536 m) amb raquetes de neu (Berguedà) – 23/02/2025

50a sortida del Grup de Joves. Hem arribat al mig centenar de sortides, que no està gens malament, i ho hem fet pujant al cim de la Tosa d’Alp a ple hivern, la gran muntanya que queda entre el Cadí i el Moixeró, a ponent, i el Puigllançada i la línia de carenes que van fins al Puigmal, a llevant. Havíem programat aquesta sortida per al dissabte 22 de febrer, però la predicció meteorològica preveia el pas d’un front actiu aquell dia, i per això vam traslladar-la a l’endemà diumenge. Efectivament, el front ha deixat una bona nevadeta, acompanyada de vent de component est que ha acumulat més neu als vessants que miren cap a llevant, i hem trobat una capa de neu verge prou consistent per calçar-nos les raquetes i pujar al cim, tot i que l’últim tram de l’ascens ja l’hem fet amb les raquetes a les motxilles. El dia ha acompanyat i hem vist un bon panorama cap al Pedraforca i la serra del Cadí i cap a les muntanyes de la Cerdanya, el Ripollès i Andorra. 

Hem estat 7 joves (l’Àlex Merchán, la Mariona Pasqual, la Mariona Segalàs, el Nil Aymamí, el Pere Garrocho, el Pol Díaz i el Roger Jané) i 2 instructors i monitors (el Joan Raventós i la Queti Vinyals). 

Hem sortit a dos quarts de vuit del matí de Vilanova per la C-15 i a l’alçada d’Igualada hem continuat per la mateixa carretera, que canvia de nom: C-37. Després, per la C-25 (Eix Transversal) hem enllaçat amb la C-16 (Eix del Llobregat), des d’on ja anàvem veient les carenes blanques de neu, des del Cadí fins a la Tosa d’Alp. 

Poc abans de 2/4 de 10 hem entrat al poble de Bagà a esmorzar. Hem preguntat en un bar si ens deixarien entrar, perquè al carrer hi feia fred, i ens han dit que sí, però que hi féssim alguna consumició. Hem esmorzat en aquest bar–refugi improvisat, un establiment amb fotos antigues del poble a les parets i bruixes penjades del sostre o situades en prestatges a prop de la barra. 

Després d’esmorzar, hem tornat a pujar als vehicles i hem pres la carretera local BV-4024 per pujar els 1.320 metres de desnivell que ens separaven del coll de Pal, primer encaixonats per la vall del riu de Gréixer i després fent llaçades per guanyar altitud per replecs de roca dels estreps més meridionals de la Tosa. A mesura que hem anat pujant i fent retombs, hem anat guanyant vistes cap al Pedraforca i la serra del Cadí, ben nevats. 

Hem aparcat al coll de Pal, a 2.100 metres, situat entre el Puigllançada, a la nostra dreta, i el vessant de Comafloriu que baixa de la Tosa d’Alp, a la nostra esquerra. Aquest coll s’obre cap al nord, amb bones vistes cap a la Cerdanya. Tot era ben blanc de la nevada que havia caigut durant la nit passada. La primera cosa que hem fet, a banda de tapar-nos bé perquè hi feia fred, ha estat ajustar la mida de les raquetes, que ens han deixat els companys de la Secció de Muntanya de la Talaia. 

Fet un petit brífing, a les 11 tocades hem començat la ruta enfilant-nos pel vessant oriental de Comafloriu, guanyant metres de cara a ponent. Quan ens ha començat a tocar el sol, de seguida hem començat a suar de valent i ha calgut treure’s alguna capa de roba i posar-nos crema solar. Hem anat avançant pel costat d’un petit fondal, amb la presència cada vegada més impactant del gran massís del Puigllançada, com una mena de paquiderm blanc situat a l’altra banda de la vall. Per sobre nostre, volant majestuosament, algun voltor que ens vigilava. 

Cap als 2.300 metres ha calgut superar un esglaó rocallós per assolir un altiplà amb diverses cotes i algunes cornises de neu ben estètiques. Hem pogut anar avançant per comes de neu verge que encara no havia trepitjat ningú, fins que hem assolit el nostre primer cim d’avui: el Cap del Serrat Gran, de 2.402 metres d’altitud. 

A partir del cim ha calgut baixar i ens hem tret les raquetes perquè les condicions de la neu eren molt adequades per avançar amb les botes. La sola es clavava a la capa nevada perfectament i així hem fet el descens amb més comoditat fins a l’ampla collada de Comabella, situada a 2.347 metres. Passat el coll, hem reiniciat l’ascens per la carena del Serrat Gran fins a la cota 2.450 m, on hem fet una parada per reagrupar-nos i hidratar–nos. Poc més amunt, hem assolit el puig de Comabella, de 2.482 metres, on hem trobat la figura d’un isard, que forma part d’un itinerari de natura que hi ha als rasos de Comabella. 

Amb l’ajuda dels bastons i amb un pas lleuger, hem anat avançant per amples comes nevades, amb el nostre objectiu ben visible davant nostre: el cim de la Tosa d’Alp, situat darrere les grans instal·lacions del refugi Niu de l’Àliga i el telecabina provinent de l’estació de la Molina, gairebé mil metres més avall. De tant en tant, anàvem trobant més estàtues d’animals representatius de la zona: un talpó de tartera, un voltor, una guineu, una llebre…  

Situats a prop del refugi-restaurant, hem acordat fer primer el cim, passant per darrere l’edifici, i després dinar. En tombar per darrere les instal·lacions han aparegut colles i famílies amb aparells de música a tot drap, que tenien feina a mantenir-se drets perquè no paraven de relliscar sobre la neu i les plaques de gel. És el que passa quan un telecabina arriba fins a un cim, que hi puja tothom vagi preparat o no… Nosaltres hem deixat les motxilles, les raquetes i els bastons agrupats darrere l’edifici i hem marxat cap al cim de la Tosa d’Alp, molt proper, situat a 2.536 metres d’alçada, amb amplíssimes vistes cap a la serra del Cadí, la Cerdanya i les muntanyes pirinenques des d’Andorra fins al Canigó. 

Hem tornat a recollir el material (el Joan s’hi ha quedat a vigilar-lo) i hem envoltat l’edifici fins a la terrassa principal. Hem tingut la sort de trobar unes quantes cadires on ens hem assegut a dinar, enmig d’un formiguer de persones (esquiadores o turistes) que anaven i venien sense parar. 

A l’hora convinguda, hem començat el descens pels rasos de Comabella, on hem retrobat els animalons d’abans, i hem anat perdent alçada per la carena del Serrat Gran. Al cel hi havia uns núvols foscos, però no semblaven ser gaire espessos i a la Cerdanya hi feia un bon sol. En arribar a la collada de Comabella, en lloc d’enfilar-nos cap al Cap del Serrat Gran, hem tirat avall en diagonal per pendents nevats on calia marcar una bona traça, fins que hem arribat al camí de la Pleta de Comabella, que hem seguit fins a la carretera. 

Els últims metres han estat còmodes i tranquils, per l’asfalt, per un tram planer fins al coll de Pal, on teníem els vehicles aparcats, mentre començaven a caure boletes rodones i petites de neu granulada. Hem espolsat i desat les raquetes, ens hem canviat el calçat (alguns, també, els pantalons, que portàvem ben mullats) i hem començat a tirar avall per la carretera de Bagà. 

A la C-16 hem trobat una estona de cua, dels esquiadors que baixaven de la Cerdanya, però a partir de Berga ja hem pogut baixar sense retencions. Hem arribat a Vilanova una mica més tard del previst, però contents d’haver pogut fer aquesta ascensió hivernal a un dels cims més representatius del Prepirineu a cavall del Berguedà i la Cerdanya.  

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.