Joves – Grau equipat de l’Hilari (Baix Camp) – 25/01/2026

58a sortida del Grup de Joves, cap al sud, a l’ampla conca on hi ha instal·lat el poble d’Alforja, sota el Cingle Roig i el Cingle Blanc que són com balconades que tanquen la vall pel nord, despreses del gran muntanyam de Prades. Hi hem anat a conèixer el grau equipat de l’Hilari, que de fet s’enfila fins a la cova de Rufino i s’esmuny pel pas del Matxet fins a l’escala de l’Hilari i el pas de l’Embut. Per l’altiplà, hem baixat fins al grau de l’Embut i hem resseguit el peu del Cingle Blanc per un relleix equipat amb cordes i cables. Finalment, hem tornar a assolir l’altiplà per saltar al vessant sud i anar a dinar arrecerats sota la cova del Baleta. No ens esperàvem trobar-hi neu, però és que el país en va ple i aquests últims dies ha nevat amb ganes, també als costers de la vall d’Alforja.

Hem estat 9 Joves (l’Àlex Merchán, l’Arnau Fernandez, la Brisa Costa, la Carla Navarro, l’Elsa Vinyals, l’Íria Aymamí, la Mariona Segalàs, la Marta Ferrer i el Pol Díaz-Guerra) i 4 instructors i monitors (l’Íngrid Llorens, la Glòria Pedro, el Joan Raventós i l’Àlex Navarro, que ens ha acompanyat durant un tram amb la seva càmera fotogràfica rèflex).

Hem sortit de Vilanova a les 8 tocades per anar a buscar la C-32 (aquests dies gratuïta a causa del desgavell de Rodalies) i continuar per l’AP-7 fins a l’alçada de Reus, on hem pres la T-11 i la N-420 fins a l’alçada de les Borges del Camp. Aviat hem arribat a Alforja. D’un tros lluny ja hi vèiem molt de moviment. En acostar-nos-hi, ha quedat clar que alguna cosa s’hi organitzava. Gent corrent amunt i avall: una cursa i una caminada. Per sort, no ens han afectat perquè han passat per altres camins de més al sud.

Després d’aparcar els vehicles, hem entrat al poble fins als antics safareigs de rentar la roba. Com que feia vent i els safareigs estan ben arrecerats dins d’un espai tancat (una mica tètric), hi hem esmorzat sense quedar esventats.

A l’hora prevista, hem començat la ruta per alguns carrers perimetrals del poble i de seguida hem pres el camí d’Arbolí, pel costat del barranc del Rave, enfonsat a la nostra dreta. A mà esquerra hem anat deixant camps d’avellaners i, darrere nostre, el poble i el campanar de Sant Miquel, únic punt vertical d’Alforja.

Aviat hem travessat la carretera C-242 d’Ulldemolins pel coll d’Alforja i hem continuat per un sender carener que ens ha anat apropant al Cingle Roig, de roca vermellosa i corcada, plena de forats de totes mides. Damunt la cinglera vermella, el Cingle Blanc, calcari, fent com dues capes geològiques ben definides.

Guanyant alçada cap al NW, ens hem anat aproximant a la capçalera de la rasa del Canus, un torrent que té, a l’altra banda, una pedrera que ha fet un bon esvoranc a la muntanya. Aviat, entre parets rogenques, hem avançat per uns petits esglaons fets a la roca i per trams de camí molt ben empedrats.

De manera gairebé imperceptible hem travessat el barranc dels Ossos i aquí ja hem anat trobant petites clapes de neu, de vegades dipositades sobre la vegetació, i a partir d’aquest punt, de tant en tant han començat a volar algunes boles de neu per sobre els nostres caps.

Poc més amunt hem deixat el camí d’Arbolí, que s’enfilava cap al grau de l’Embut, i hem pres un senderó que ens ha conduït per dins d’un bosc frondós fins a la boca d’accés de la cova de Rufino. Aquí ens hem descarregat les motxilles i ens hem equipat amb el casc i el frontal. En fila, hem anat entrant per la boca de la cova, d’un metre d’ample per dos d’alçada, i hem anat baixant per un passadís de roca fins a una cruïlla, on començava un itinerari seguint un cordill que ens marcava la direcció a seguir.

Aviat calia començar a enfilar-se per un caos de blocs de roca i poc més enllà no hem pogut continuar més. Ens hem hagut de conformar mirant les poques concrecions calcàries d’aquesta cova i alguns rat-penats que dormien cap per avall penjats a la roca amb les urpes dels peus. Per tirar enrere, hem aprofitat una curta galeria descendent que ens obligava a passar per un forat per retornar al passadís, ara pujador, de sortida. En recular per la cova hem comprovat que algú havia perdut un tros de clavícula. Per sort, per la mida, es tractava d’un mamífer petit i tots estàvem sencers.

Un cop a l’exterior, hem continuat per un sender que ens ha conduït fins a una balma que és l’entrada a la cova de l’Arbre o de l’Alzina. Hem seguit el corriol per un sector de blocs de roca per sota el pas del Matxet, una roca encastada entre parets que sembla aquesta eina de tall mig inclinada, i hem sortit a un espai més obert, encara ple de roques.

Poc més amunt, seguint els senyals i les fites, hem arribat al peu d’un pas equipat: l’escala de l’Hilari, una llarga escala feta de troncs, amb una alzina que passa entre dos esglaons. Ens hi hem anat enfilant d’un en un, vigilant de no fer gaire força perquè els travessers no patissin. Al capdamunt, hem anat arribant a mitja cinglera, en una petita esplanada protegida per una balma penjada a mig espadat.

Semblava que no es pogués continuar, però sí: pel pas de l’Embut, una cova estreta que ens ha fet treure la motxilla de l’esquena i encendre el frontal. Pel passadís d’uns vint metres de llargada hem anat avançant fins a la llum de l’exterior. Un últim pas enfangat i relliscós ens ha situat a l’altra banda del cingle, en un relleix de roca, on només ha calgut fer uns quants metres de desnivell fins al cim d’un esperó de roca. Aquí hem recuperat el fort vent del nord-oest que bufava de valent.

Des d’aquest esperó hem pogut veure la roca del Cavall, més ensota, i una bona part del Camp de Tarragona, el port de la ciutat tarragonina i el mar. Cap al sud-oest, les puntes de la Mola de Colldejou i la serra de Llaberia plenes de neu. Cap al nord-oest, la llarga cinglera del Montsant i la serra Major també ben plena de neu. En aquest punt cimer ens hem fet la foto de grup que podeu veure a l’àlbum.

Hem continuat cap al nord, per l’altiplà nevat, seguint la traça d’un sender que aviat ha enllaçat amb un camí carreter, pel pla dels Malecons. En una cruïlla curulla de neu, ens hem aturat i ha esclatat una guerra de boles de neu curta però intensa, que ens ha deixat les mans balves.

Vora uns camps erms hem anat decantant cap a la dreta per baixar fins al grau de l’Embut, al camí d’Arbolí, i en arribar-hi, hem abandonat el grau per prendre un corriol que anomenen localment el camí de la Cingle. Hem anat passant arran de les parets calcàries del Cingle Blanc on hi ha nombroses vies d’escalada.

Aviat hem arribat al primer pas equipat: una canal en descens equipada amb una corda fixa nuada on calia anar desgrimpant per un munt de roques. El corriol ens ha dut a un indret aparentment sense sortida, però en tenia, per dins d’un forat i una cova situada en un indret que s’ha classificat com a poblat prehistòric, amb parets de pedra seca en diversos nivells.

Hem continuat avançant per un relleix del cingle, a mitja paret, on calia vigilar a no entaforar una cama en alguna escletxa. Aviat ha aparegut el primer passamà de cable, un pas on calia col·locar els peus damunt d’una llosa vertical i anar avançant lateralment amb l’ajuda del passamà. El pas era més espectacular que complicat.

Hem caminat pel relleix de la cinglera, per un indret preciós i tancat, i tot seguit hem trobat dos passos més amb passamans de cable on calia vigilar, perquè la timba era considerable. A continuació hem anat guanyant alçada per les Escales de Susagno o de les Grassetes, un grau esglaonat que remunta la cinglera fins que assoleix l’altiplà. Després d’un bosquet de pins, hem sortit a un camí ample i planer on ens esperava l’Àlex.

En aquest punt ja hi havia ganes de dinar, tot i que encara era d’hora: hi havíem arribat gairebé ¾ d’hora abans del previst. Hem acordat continuar fins a la cova del Baleta, com havíem programat, i hem avançat còmodament per la plana del Mas d’en Bruno seguint un tram de carretera i, poc més amunt, un camí ample i planer, que més endavant s’ha fet baixador.

En un trencall, hem deixat el camí dels Masos i hem entrat al bosc, encarats al sud, pel camí de la Mola. Hem anat fent metres per una carena emboscada i aviat hem saltat al vessant sud de la muntanya, a sobre mateix del Cingle Roig que hem anat assolint, ja per un camí força baixador, fins al trencall de la cova del Baleta.

Aquí ha tocat recuperar alguns metres per la roca vermellosa i aspra fins a la balma rogenca de la cova del Baleta, amb un bust del pastor i meteoròleg al bell mig, i unes curioses formes d’arnera a les parets produïdes per l’erosió. Ens hi hem instal·lat, còmodament asseguts al terra suau d’aquesta cova, i hi hem dinat. El cel s’ha anat tapant i el vent anava fent incursions a l’interior de la balma. Durant alguna ullada de sol, però, s’hi estava molt bé. Algú ha aprofitat per fer-hi una becaina, i algú altre per deixar constància del nostre pas per aquesta cova escrivint un text al llibre registre que hi havia darrere el bust del Baleta.

Al cap d’una bona estona de repòs, hem desfet el corriol del Baleta i hem continuat avall, ara per una carena granítica amb sauló que ràpidament ens ha situat a la Carrerada, un antic camí ramader amb marges de pedra seca a banda i banda. Al capdavall del camí, la carretera ens ha dut en poca estona fins a l’entrada d’Alforja.

En trobar la xurreria sense la xurrera, hem decidit marxar d’Alforja amb els vehicles fins a les Borges del Camp i fer una visita al Forn La Carretera, on hem comprat postres: pastes, ensaïmades, coques i galetes de tota mena. Així hem acabat aquesta excursió al grau de l’Hilari, agafant forces per fer el viatge de tornada. I ara fins a la propera, a final de febrer, a la neu, després de Carnaval!

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.