Joves – Ascensió a la Tossa Pelada (2.379 m) des de Tuixent-Lavansa (Solsonès) – 21/02/2026
59a sortida del Grup de Joves, aquesta vegada cap al nord per fer l’ascensió amb raquetes de neu al cim de la Tossa Pelada, una muntanya gegantina i arrodonida, una bona talaia molt ben situada a l’extrem nord de la serra del Port del Comte, en un dia radiant que ens ha permès caminar per damunt la important capa de neu que cobreix tot el Pirineu i també al Prepirineu. Ha estat una sortida conjunta amb el Grup de Muntanya en Família que inicialment havia de ser de cap de setmana i que per diverses raons s’ha hagut d’escurçar i fer-la en una sola jornada.
Hem estat 4 Joves (l’Arnau Fernandez, la Brisa Costa, la Iria Llorens i la Nahia Miret) i 3 instructors i monitors (l’Íngrid Llorens, la Queti Vinyals i el Joan Raventós).
Hem sortit de Vilanova a 2/4 de 7 del matí i hem enfilat la C-15 fins a Manresa, on hem pres la C-25 i la C-55 per desplaçar-nos cap a Solsona i, d’allí, fins al Port del Comte. Al coll de Port hem pres la carretereta que ens ha dut fins a l’estació nòrdica de Tuixent-Lavansa, situada a 1.930 metres d’altitud. Després d’aparcar, ens hem desplaçat amb les famílies del GMeF fins a peu de pistes on hem llogat les raquetes de neu i hem esmorzat.
A les 10, tal com teníem previst, hem fet una explicació breu de com calia progressar amb les raquetes i ens hem dirigit cap al prat de l’Arp, sobre una magnífica capa d’un metre de neu. Hem deixat el refugi de l’Arp a la nostra dreta i hem continuat avançant per sota la pista de Prat Llong, per on passaven animadíssims trineus de gossos. De seguida hem començar a veure bones panoràmiques cap a les muntanyes andorranes, farcides de neu.
Hem anat avançant pel bosc, seguint els senyals ben visibles del circuit de raquetes, de vegades per camins més amples i d’altres per senders ben estrets i pujadors, moment en el qual calia posar l’alça de les raquetes per compensar el pendent i no carregar massa la musculatura de les cames.
El sender ens ha dut a la pista del Prat de Sangonelles i el paisatge s’ha eixamplat sobre la fondalada i el refugi de Sangonelles, situat a 1.950 metres d’alçada, amb un bon gruix de neu a la teulada. Hem entrat al menut refugi per veure com era. Hi havia un primer espai, amb un foc a terra, llenya a punt per cremar i una taula on seure. En un segon espai, un llit amb un parell de prestatges. Tot molt auster.
Hem continuat la ruta per dins del bosc, seguint la traça de les raquetes que circulava per un pendent forestal, però aviat hem assolit el prat Llong, cobert també d’una bona capa de neu i amb bones vistes cap a la Tossa Pelada, lluent i blanquíssima, que s’aixecava per damunt de la massa forestal. Bromejant, dèiem que semblava el Cho Oyu del Solsonès per la seva forma.
En poca estona hem arribat a la barraca de Pastor, una petita edificació oberta situada al peu d’una esplanada, a 2.150 metres d’altitud, on esperàvem trobar els excursionistes del Grup de Muntanya en Família. Com que no havien arribat, hem iniciat en aquest punt la pujada final a la Tossa Pelada, primer pel bosc, seguint un corriol de pendent fort fins que hem superat el límit forestal i han aparegut davant nostre amples pales de neu cap al cim.
Darrere nostre, ens vigilava el Pedraforca, solcat de crestes i neu. Aviat hem assolit el cim de la Tossa Pelada, situat a 2.379 metres d’altitud, i ha quedat clar que és un mirador de primera categoria. Cap al sud, la muntanya de Montserrat i el Pedró dels Quatre Batlles, cim més alt del Port del Comte ple de gent. A llevant, els Rasos de Peguera i les serres del Verd i d’Ensija. Poc més amunt, el Pedraforca, la Tosa d’Alp i el Puigmal. Al nord, tota la serra del Cadí, com una merenga, les muntanyes andorranes i, cap a ponent, les muntanyes paralleses i ribagorçanes fins al Turbó. I més enllà, una muntanya blanca i solitària: el Moncayo.
Hem estat una estona al cim, una esplanada allargassada on anava circulant gent amunt i avall, alguns amb esquís, la majoria amb raquetes. Algun gos corrent per allà. I la blancor immaculada més absoluta per tot arreu. Al cap d’una estona hem començat a baixar, primer per les pales de llevant i després cap al nord, per dins del bosc. En arribar a la cabana de Pastor, hi hem trobat la Queti i el Magí Garrocho, que s’ha quedat amb ella quan han passat les famílies del GMeF. Ens hem instal·lat dintre la cabana i hi hem dinat.
En acabat, hem fet un taller de detecció de víctimes d’allaus amb 4 aparells DVA (detectors de víctimes d’allaus), 1 sonda i 2 pales que havíem traginat a les motxilles. Hem enterrat un dels DVA a l’entorn del refugi i els joves han hagut de localitzar-lo amb els altres DVA. Amb l’ajuda de la sonda i de les pales, hem rescatat la primera “víctima” amb un temps rècord. En una segona pràctica, el DVA estava enterrat enmig d’una gran esplanada nevada i ha costat una mica més localitzar-lo, però ens n’hem sortit novament.
Fetes les pràctiques, hem tornat a calçar-nos les raquetes de neu i ens hem dirigit cap al nord per un terreny forestal una mica pendent, però aviat hem saltat al vessant nord i hem començat a perdre alçada pel que en diuen el Tallafoc, una clenxa ampla i encarada cap a l’estació de Tuixent-Lavansa, situada al final de tot d’aquesta mena de pista d’esquí.
A l’estació hem esperat que arribessin les famílies del GMeF. Quan han arribat, encara no havien dinat, perquè algunes de les famílies havien deixat el menjar al cotxe. Amb molta gana han començat a dinar i nosaltres ens n’hem acomiadat i hem iniciat el viatge de tornada pel Port del Comte, el coll de Jou, Solsona i Manresa. A les 7 ja érem tots a casa.
Ha estat una bona experiència, un puja-baixa per anar a “tastar” la neu, la gran capa de neu que aquest hivern cobreix de manera espectacular tot el Pirineu i el Prepirineu.
Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.