Joves – Ascensió a la Talaia del Montmell (Baix Penedès) – 10/01/2026
57a sortida del Grup de Joves, aquesta vegada a prop de casa, al Baix Penedès. Es tracta d’una sortida que tocava fer just abans de Nadal, però que vam ajornar fins a primers de gener, cosa que farà que aquest mes hi hagi dues sortides. Es tracta d’una excursió no gaire llarga, que ens ha permès tornar a dinar a casa. De l’Àrea Recreativa del Montmell, situada poc més amunt de la Joncosa del Montmell, sota mateix de la muntanya, hem pujat primer a l’ermita romànica de Sant Miquel i al cim de la Dent, i després hem fet la llarga carena fins a la Talaia de Montmell, el cim més alt de la comarca del Baix Penedès, en un dia molt ventós que no ens ha impedit fer l’excursió.
Hem estat 9 Joves (l’Àlex Merchán, l’Arnau Fernandez, la Brisa Costa, la Carla Navarro, l’Elsa Vinyals, l’Íria Aymamí, la Mariona Segalàs, la Marta Ferrer i el Nil Aymamí) i 2 instructors (el Ventura Fernandez i el Joan Raventós).
Hem sortit a ¾ de 9 del matí, una hora molt raonable per encetar l’any amb una sortida propera i prou atractiva. Només sortir de casa, quedava clar que avui es compliria la previsió meteorològica que marcava vent fort fins més enllà del migdia, amb avisos en aquest sentit que obligaven a reforçar les nostres mesures de seguretat i la precaució.
Per la C-15 hem arribat a Vilafranca on hem pres la N-340 i després l’autopista A-7. Hem prosseguit per l’A-2 fins a la Bisbal del Penedès. Una carretera plena de revolts ens ha situat a la Joncosa del Montmell i passat el poble hem pres una pista que ens ha deixat a l’Àrea Recreativa del Montmell, equipada amb lavabos (tancats), una llarga barbacoa i algunes taules.
Com que hi feia vent, ens hem arrecerat sota una construcció de fusta amb una taula i hi hem esmorzat. Ja en aquell moment hem parlat del vent i de la pèrdua de calor corporal que provoca. També hem explicat com aplicar la teoria de les 3 capes al cap, per on s’escapa entre el 20 i el 30 % de l’escalfor del cos. Hem conclòs que la primera capa (la que toca el cos) podria ser un tapaboques (buf); la segona (la que ha d’escalfar), el gorro de llana, i la tercera (la que ha d’aïllar), la caputxa de l’anorac.
A l’hora prevista hem sortit del nostre refugi i ens hem situat al mig de l’esplanada per saber quina orientació tenia el vent observant els núvols que viatjaven de nord-oest a sud-est. De seguida hem iniciat l’excursió pujant per un terraplè empinat que ens ha deixat sense alè. Aviat hem pres un camí més suau i hem arribat a un coll amb un indicador vertical.
Hem pres el camí de la dreta (més tard arribaríem pel de l’esquerra) i hem anat guanyant alçada per un sender abrupte on calia anar posant les mans. Poc més amunt ens esperava l’ermita romànica de Sant Miquel, instal·lada en un replà que és un mirador excel·lent sobre la Joncosa i sobre la part marítima del Penedès.
Hem continuat amunt per un camí encara més abrupte, fent petits passos de grimpada, i ens hem anat enfilant cap al cim de la Dent, una punxa separada del massís principal on hi ha les restes del castell del Montmell, de més de 900 anys d’història. La Dent és un topònim utilitzat pels pescadors que feien servir aquest turó singular com a referència per a triangular la seva posició. Avui hi feia vent, al cim de la Dent, però podia haver estat pitjor. En baixar de la Dent, hem descobert que de les petites cavitats que hem vist pujant sortia un aire molt escalfat. Després, mirant el mapa oficial de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya hem vist que aquestes coves tenen aquest nom: les Boques Calentes.
Hem baixat fins a l’enforcadura i aviat ens hem tornat a enfilar fins al turó de la Creu del Cap de la Serra, amb unes vistes impressionants cap a totes bandes, i sobretot cap a la Dent i el castell cimer. Hem emprès la travessa de la carena, una carena ampla on el vent, a causa del relleu de la muntanya, ens passava per sobre i no ens afectava tant com havíem previst. Al cap d’una estona de boscos i espais més oberts hem arribat al cim de la muntanya, vint minuts abans del que teníem previst.
Hem estat una estona a la Talaia del Montmell, situada a 861 metres d’altitud, un punt amb vistes sobre tota la costa Daurada, el mar molt brillant, les valls interiors del Gaià i el Camp de Tarragona, però també amb vistes a les Muntanyes de Prades i la mola de Colldejou, al sud, i Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny, al nord. Abans de marxar, hem escrit un text breu a la llibreta del cim perquè quedés constància del nostre pas per la cota més alta del Baix Penedès.
El vent feia que agaféssim fred i aviat hem continuat per la carena i hem pres un camí que ens ha dut pel vessant nord de la muntanya, protegits del vent per l’obaga de Cal Magí Vidal, un bosc humit i exuberant. En passar pel costat de la gran soca del Pi de les Tres Branques, alguns joves s’hi han abraçat. Un sender agradable i força planer ens ha fet envoltar la muntanya per ponent i aviat hem saltat a una pista.
Pel costat de l’església Nova de Sant Miquel hem fet cap a l’Àrea Recreativa on havíem aparcat els cotxes. Hi hem arribat mitja hora abans del previst. En poca estona hem emprès el camí de retorn cap a Vilanova i a 2/4 de 2 ja hi érem, satisfets d’haver fet aquesta ruta, curta però intensa, per la muntanya més alta del Baix Penedès, una bona preparació per a les sortides que vindran.
Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.