Joves – Ascensió a les Penyes Altes del Moixeró (Berguedà) – 19/11/2023

38a sortida del Grup de Joves, una excursió pirinenca a la llarga carena que, des del Cadí, discorre per la serra del Moixeró, la Tosa d’Alp i el Puigllançada, i que marca una ratlla fronterera entre les comarques de la Cerdanya, al nord, i el Berguedà, al sud.

Des de la carretera del coll de Pal, ens hem aproximat al menut poble de Gréixer per emprendre la pujada a les Penyes Altes del Moixeró, de 2.273 m d’altitud, una ascensió de primera categoria amb 1.300 metres de desnivell que ha posat a prova les nostres cames i els nostres pulmons arran d’altíssimes parets calcàries i canals amb arbres caducifolis que entapissaven el camí de fulles.

La llarga excursió ens ha permès posar en pràctica la progressió per camins de tota mena: secs i amb pedres, humits i amb fulles relliscoses, vessants asolellats i calorosos (ha fet més calor del que tocaria), obagues amb fagedes esplèndides, prats d’alta muntanya i roques on ha calgut grimpar. Tot un entrenament de l’equilibri, la forma i la resistència!

Hem estat 10 joves (l’Àlex Merchán, la Carla Navarro, la Laia Solanell, el Lluís Solanell, la Mariona Carvajal, la Mariona Pasqual, el Pere Garrocho, el Pol Díaz-Guerra, el Roger Jané i la Sira Vidal) i 2 instructors i monitors (el Ventura Fernandez i el Joan Raventós), amb l’ajuda inestimable dels conductors i companys d’excursió Àlex Navarro i Jordi Vidal.

Hem sortit a dos quarts de 8 del matí amb tres vehicles per la C-15 i després per la C-25 i la C-16 en direcció cap a Berga. Més amunt, hem deixat la carretera del túnel del Cadí per entrar a Bagà i circular uns pocs quilòmetres més per la carretereta del coll de Pal fins al pont de Sant Nazari, a prop del poble de Gréixer, a 1.000 metres d’alçada, on hem aparcat els cotxes.

Només baixar dels vehicles, hem trobat una pota de vaca llençada al voral. La pota ha provocat molts interrogants: l’haurà deixat caure un trencalòs per menjar-se’n la medul·la?, hauran estat els voltors…? Algú ja proposava d’endur-se-la per fer un bon caldo. La qüestió és que hem esmorzat en aquest indret, entre la carretera i el riu de Gréixer que hem anat sentint mentre queixalàvem els entrepans.

En acabat, el Joan ens ha explicat on estàvem situats i què anàvem a fer, amb l’ajut d’un mapa preparat per a l’ocasió. També ha plantejat que, si el túnel del Cadí travessa el Moixeró i no pas el Cadí, hauria de dir-se túnel del Moixeró, però que de vegades la fama se l’enduen els que són més populars i no pas els que en tenen tot el dret.

Poc abans de les 10 ens hem posat en marxa per una pista, seguint senyals del GR-107, el Camí dels Bons Homes, acompanyats per la fressa de l’aigua que baixava pel torrent de la Fontbona. En sortir del bosc, hem avançat per la vora dels camps de Gréixer on pasturaven algunes vaques, uns prats delimitats per pollancres prims i alts, amb les fulles de color daurat intens que semblaven indicar-nos el camí cap a la immensa serralada del Moixeró, ben bé darrere seu. Hi hem fet fotos molt estètiques que podeu veure a l’àlbum fotogràfic.

Aviat hem deixat el GR-107, hem passat vora les poques cases de Gréixer i hem tornat a entrar al bosc per començar a guanyar alçada de valent, per un sender d’esquistos de roca. Al cap d’una estona, la Sira ha vist que el seu genoll encara no estava en bones condicions i ella i el Jordi han tornat enrere cap als cotxes. La resta, per un bosc de pins i roures, hem passat a tocar dels camps de Ventolana, situats a 1.350 metres, on antigament els ramaders de Gréixer pujaven a plantar-hi patates. En aquest punt, el pendent s’ha suavitzat una estona, però no ha durat gaire, i hem continuat avançant de cara amunt, amb les parets calcàries de la muntanya cada vegada més a la vora.

Ha fet calor, massa calor per a un dinou de novembre, i això ha provocat que la pujada encara fos més feixuga del que hauria estat habitual, i ens ha costat anar guanyant metres. Però finalment, per sota la Roca Gran, ens hem situat al peu de la canal de la Serp, entapissada de faigs, alguns de centenaris, per on hem pogut anar progressant, a poc a poc, guanyant cada pam de canal. Amb contínues ziga-zagues, com una serp, hem anat fent metres, sempre sota la presència de les altes parets blanques de la muntanya. De tant en tant, per anar tots junts, hem fet reagrupaments i petits descansos.

A mesura que hem anat pujant, el panorama cap al sud s’ha anat obrint de bat a bat: del Montseny fins a Montserrat. Després d’una tartera, sota mateix de l’altíssima paret meridional de les Penyes Altes, hem girat cap a ponent i hem fet un llarg desplaçament ascendent fins a una zona de prats, els Rasets, on encara ha calgut fer l’última pitrada, ja per un espai obert i herbat, fins al coll del Raset, a 2.050 metres d’altitud.

Aquest ample coll està situat entre el Moixeró i el puig del Cubell, a l’oest, i les Penyes Altes, a l’est, molt a prop del pla de Moixeró. I ha estat, sobretot, una porta cap a la Cerdanya, que només assolir el coll se’ns ha obert en tota la seva amplitud, al nord, amb les muntanyes de la carena principal del Pirineu, des del Carlit fins al Turbó. A ponent, seguint la nostra mateixa carena, hem vist l’escarpada paret nord del Cadí, i una mica més cap al sud, les dues puntes emblemàtiques del Pedraforca.

Hem fet un descans estirats sobre l’herba d’aquest indret tan magnífic i al peu d’un indicador on es podia llegir: “Penyes Altes del Moixeró, 1,20 km, 20 min.”. Alguns hem sospitat per aquesta indicació tan optimista, perquè si el terreny és pla, sí que fas 1,2 km en 20 minuts, però si encara falta pujar 200 metres de desnivell per assolir el cim…

Fos com fos, aviat ens hem aixecat del nostre sofà d’herba improvisat i hem seguit la carena cap a llevant, per dins del bosc, amb algunes rampes rocoses i algun pas equipat amb cordes. Així, pas a pas, i seguint marques carbasses dels Cavalls del Vent, hem anat superant tots els obstacles fins al cim mateix de les Penyes Altes del Moixeró, a 2.275 metres d’alçada. Hi hem arribat a les dues en punt.

Al cim, hi hem trobat una rosa dels vents feta de ferro que indicava els cims principals que es veien des d’aquell punt. N’hem identificat uns quants: el Puigllançada, la Tosa d’Alp, el Puigpedrós, la Tossa Plana de Lles…, però hi havia gana i estàvem rendits. Per això, de seguida ens hem assegut a dinar, encarats cap al sud-est, amb la Tosa d’Alp i el Puigllançada a l’horitzó. Uns 650 metres més avall, en diagonal cap al sud-est, vèiem com una punta d’agulla el refugi de Rebost, on sabíem que dinaven la Sira i el Jordi.

Des del nostre cim vèiem el cim bessó de les Penyes Altes, força proper, i ens preguntàvem quin de tots dos era el més alt. Un cop a casa, i amb un mapa al davant, ho hem resolt: el ‘nostre’ cim fa exactament 2.275,9 metres; l’altre, només 2.275,7… un pamet menys. Després de dinar, alguns han tancat els ulls, estirats; d’altres, han continuat menjant; els més moguts, no han parat quiets mirant la rosa dels vents o el panorama que aquí, al cim, s’obria a la totalitat de la Cerdanya fins a l’Alt Urgell, les muntanyes d’Andorra i el Pallars. Per donar el dinar per finalitzat, hem compartit fruits secs i fins i tot neules de xocolata que han volat.

A ¾ de 3 hem emprès el descens, després que un grup d’homes que ha arribat ens hagi fet una foto de grup al voltant de la rosa dels vents. Un cop al coll del Raset, ens hem assegut uns minuts sobre l’herba. Ja ens hi hauríem quedat, acampats amb tendes, per passar-hi la tarda i veure com es feia de nit des d’aquest punt privilegiat, però ha calgut aixecar-se i tirar avall, aquest cop per prats d’herba i corrent com un ramat de cabres.

Poc més avall ens hem reagrupat per anar seguint el sender, que aviat ens ha fet entrar a la canal de la Serp, ara de cara avall, per on hem anat baixant animats, fent molta via, parant de tant en tant per fer un glop de la poca aigua que ens quedava. A l’hora prevista hem arribat a Gréixer i a les 5 en punt arribàvem a la carretera del coll de Pal, on la Sira i el Jordi ens rebien amb unes ampolles d’aigua que ens han semblat un veritable regal del cel!

Semblava mentida, però havíem superat aquest repte tan dur de pujar les Penyes Altes del Moixeró. Feia temps que no fèiem tant de desnivell i hem quedat una mica baldats, però contents de ser ja al costat dels cotxes. Tant, que no teníem gaire pressa per marxar. Al cap d’una estona, però, hem pujat als vehicles i hem anat tirant avall cap a Bagà, i a continuació més avall fins a Guardiola de Berguedà i fins a Berga, on hem anat trobant algunes retencions. A dos quarts de vuit, una mica més tard del previst a causa de les cues, hem arribat a Vilanova.

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.