Joves – Ascensió al puig de Bassegoda des del refugi Can Galan (Empordà-Garrotxa) – 4 i 5/10/2024

46a sortida del Grup de Joves i primera del curs 2024-2025 a un indret remot de l’Alta Garrotxa, situat sota el puig emblemàtic del Bassegoda (1.373 m) i fent nit al refugi lliure de Can Galan, petit edifici situat a 820 metres d’alçada, que havia estat l’escola del menut nucli rural de Bassegoda, inaugurat com a refugi l’any 1976 i reinaugurat el 2010, per on passa el conegut GR 11 que travessa tot el Pirineu de cap a cap.

Hem estat 7 joves (el Lluís Solanell, la Mariona Pasqual, la Mariona Segalàs, la Marta Ferrer, la Nahia Miret, el Pol Díaz-Guerra i el Roger Jané) i 3 instructors (el Joan Raventós, el Ventura Fernandez i el Pau Ortín).

Dissabte 4 d’octubre

Hem sortit de Vilanova a les 5 de la tarda per la C-15 i a Vilafranca hem continuat per l’AP-7 cap al nord, una bona estona, amb força trànsit que ha anat minvant a mesura que ens acostàvem a Girona. Com més cap al nord, més núvols. Han caigut quatre gotes, però res de ploure. A Figueres hem deixat l’autopista i ens hem dirigit cap a ponent, per carreteres locals, deixant enrere la plana empordanesa i encarats cap a les muntanyes fosques que teníem al davant.

Passat la vall ampla i planera d’Albanyà s’han acabat les carreteres i hem emprès una pista asfaltada que amb desenes de revolts ens anava endinsant a les afraus d’aquelles muntanyes, ja de nit. Hem vist un cabirol i, sobretot, metres i metres de pista, amb els arbres a tocar. Al cap d’una bona estona, hem pres un camí de terra que ens ha dut fins a la masia de Can Nou, on hem aparcat els dos vehicles. Amb els llums dels cotxes, hem sorprès un altre cabirol que ha desaparegut en la foscor de la nit.

Ens hem carregat les motxilles i les bosses que dúiem, i amb la il·luminació dels frontals hem pres el camí del refugi. Un camí encaixonat entre marges de terra, molt pedregós, ens ha conduït fins a Can Galan, a pocs minuts de Can Nou. Hem accedit al menjador, amb una taula central amb bancs, una llar de foc i un taulell de cuina, i hi hem deixat les bosses del menjar. Tot seguit hem pujat al pis de dalt, on hem trobat les habitacions. El refugi té una capacitat de pernoctació per a 30 persones i nosaltres n’érem 10. Per tant, ens hem pogut instal·lar ben amples a les lliteres de fusta i ja hem preparat els matalassos o aïllants i els sacs de dormir per avançar feina.

Com que hem arribat més tard del previst, de seguida ens hem instal·lat a la taula del menjador per sopar. Han començat a aparèixer carmanyoles, amanides, entrepans i yatecomos que han volat en poca estona. Després hem fet una foguera a la llar de foc del menjador amb la llenya que havíem recollit abans de sopar. Alguns hem passat una bona estona xerrant a l’habitació, sortint a fora a inspeccionar l’entorn o veient com les flames anaven fent formes capricioses i projectaven ombres per tot el refugi.

A fora hi feia fresca, però era agradable estar-s’hi una estona, veient les siluetes indefinides i fosques de les muntanyes abruptes que quedaven a l’horitzó i sentint el cant d’alguna au o d’algun senglar que deurien feinejar pel bosc. A les 11 hem tancat la porta del refugi i hem pujat cap a les habitacions amb la intenció de dormir. Alguns s’han adormit de seguida i d’altres han estat fent barrila fins una estona més tard, però finalment la nit ha caigut sobre el refugi i ha arribat el silenci.

Dissabte 5 d’octubre

Ens hem llevat vora 2/4 de 8, just quan l’horitzó de llevant quedava pintat de grocs i taronges espectaculars. Hem sortit a fora per veure com el sol anava sortint, amb una preciosa barreja de colors. Hem baixat a esmorzar i després hem preparat les motxilles per a l’excursió d’avui.

A 2/4 de 9, abans de marxar, hem estès els mapes en una taula a l’exterior i hem mirat el recorregut que faríem: sortint de Can Galan, calia prendre el GR 11 de cara amunt per un bosc d’alzines fins a una pista que calia seguir uns metres, i després girar i encarar-se cap al cim fins al pla de la Bateria, i d’allà, per una carena més dreta, fins al peu del cimet, que calia superar amb uns passos equipats. Amb aquesta informació, hem començat a caminar, en filera, fent de tant en tant alguna parada de reagrupament.

La pujada ha estat constant, per un terreny de roca calcària que algú, deu fer segles, havia excavat per deixar-hi un pas obert que s’anava adaptant al terreny i guanyant alçada d’una manera molt sàvia. En una clariana, ha aparegut damunt nostre la cresta cinglera del Bassegoda. Quan hem sortit a la pista del coll de Bassegoda ja havíem fet més de 250 metres de desnivell.

Hem anat seguint el camí ample, més suau, i prop del coll de Bassegoda hem girat cap a ponent novament per un sender que continuava guanyant alçada: 1.100, 1.150, fins al pla de la Bateria, cobert d’una capa d’herba verdíssima i amb vistes cap a la zona del Canigó. Ens hi hem fet una selfie i hem continuat amunt, ara per un camí molt més pendent i rocallós on calia vigilar a no relliscar i on de vegades calia fer servir les mans per avançar.

1.250, 1.300… Pujant ja per pendents herbosos culminals amb alguns faigs i pins roigs hem arribat a un menut coll molt bonic, a 1.325 metres d’alçada, on hem fet un altre reagrupament per esperar tot el grup i, ara sí, encarar la part final del Bassegoda. Sota el cingle terminal, hem anat a buscar la grimpada que ens ha dut al peu dels passos equipats: cadenes i esglaons metàl·lics ens han ajudat a superar l’últim cingle, fàcil però aeri, que ens ha conduït fins al cim del Bassegoda, a 1.373 metres d’altitud.

Quin vent i quin fred d’hivern. Ens hem tapat, alguns amb guants i tot, i ens hem estat una estona de cara al nord, tot i la fredor, veient aquella immensitat de paisatge: des del circ d’Ulldeter fins al Taga, el Canigó i la serra de l’Albera. Als peus mateix, un abisme de boscos i valls rematades per cingleres i carenes, amb el Comanegra ben situat enmig de tot plegat. Quin panorama!

A prop del màstil, sense senyera, arrencada pel vent, hi havia una placa de bronze col·locada pel Centre Excursionista d’Olot amb les primeres frases de la novel·la La punyalada, de Marià Vayreda, que deia així: “Dalt del puig de Bassegoda com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra…” Era ben bé així. Nosaltres hem estat una bona estona asseguts sobre el canapè d’herba, recolzats en el sòlid respatller de pedra.

Una parella de Ripoll que ha arribat més tard ens ha anat molt bé perquè ens fes una fotografia de grup i tot seguit hem desgrimpat els passos equipats per anar a prendre un camí cap al sud que ens ha fet baixar per l’indret anomenat la Tartera, un vessant pedregós, amb trams de bosc i algunes canals semblants a les que hem trobat per Montserrat en algunes excursions. Ha estat una baixada força tècnica, calia vigilar a no relliscar i seguir les ziga-zagues del sender que s’anava intuint a mesura que avançàvem.

Una canaleta ens ha situat al coll de Riu, amable i ample, i hem anat seguint una pista ampla i baixadora durant una estona. Aviat l’hem deixada i hem pres un sender molt forestal que ens ha dut a les runes de Can Cureia i fins a les proximitats del poblet de Bassegoda. Hem volgut retrocedir uns quants metres per anar fins a la font de Can Sala i veure’n l’aigua fresquíssima que rajava del broc, i també per omplir les nostres cantimplores.

En acabat, hem travessat Bassegoda pel costat de Can Sala i de l’ermita romànica de Sant Miquel. Un camí ample ens ha dut en cosa de pocs minuts fins a Can Galan. Hem trobat el refugi ben assolellat i amb una parella d’holandesos que s’hi havia instal·lat per dormir-hi la nit següent. Després d’una estona de preparar motxilles i reposar, hem dinat relaxadament i una mica més aviat del que teníem previst hem deixat el refugi Can Galan per tornar cap als vehicles, contents de l’experiència passada en aquest racó de l’Alta Garrotxa.

Ha calgut desfer la pista de terra, la carretereta encimentada fins a Albanyà i el llarg camí fins a Vilanova, però a les 6 de la tarda ja érem tots a casa, tal com havíem dit, satisfets i una mica cansats, però amb força cap de setmana encara per endavant. Hem començat el curs d’una manera molt autèntica i això només acaba de començar.

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.