Joves – Crestes de la Seda i Mont-redon (Baix Camp) – 20/01/2024

40a sortida del Grup de Joves. Tenim molta tirada a anar cap al nord, però aquesta vegada hem anat cap al sud, cap als vessants meridionals de la serra de Llaberia per fer una travessia molt singular: de Pratdip a Colldejou, passant per les crestes de la Seda, el pas dels Siscos, el pas del Porc Senglar, assolir el Mont-redon i fer el descens per sota el Cavall Bernat i pel costat del Roc dels Esperits.

Hem estat 11 joves (l’Àlex Merchán, l’Elsa Vinyals, l’Íria Aymamí, la Laia Solanell, el Lluís Solanell, la Mariona Allepuz, la Mariona Carvajal, la Mariona Pasqual, la Nahia Miret, el Pol Díaz-Guerra i el Roger Jané) i 2 instructors i monitors (el Joan Raventós i la Queti Vinyals), amb l’ajuda inestimable dels conductors Albert Miret i Neus Garcia.

Hem sortit a dos quarts de nou del matí per la C-32 de cara cap al sud. Per l’AP-7 ens hem anat acostant a les muntanyes tarragonines i aviat hem trencat per carreteres locals fins a Pratdip. Només entrar al poble, han tirat uns coets. I quan hem estat esmorzant en un carrer, ha passat una xaranga que ha començat a tocar el Turuta. Què passa? Algú els ha dit que hi seríem? Nooo! És la festa major d’hivern en honor de sant Antoni, però nosaltres hem quedat bocabadats, amb els entrepans a mig mossegar…

A l’hora prevista, després d’unes poques indicacions dels monitors, hem sortit de Pratdip pel carrer Nou, que ja és vell, per camins sempre de cara cap al nord, que ens han dut a guanyar alçària constantment per boscos humits per les darreres pluges fins al pla dels Marinons. Hi hem fet una aturada per reagrupar la colla i observar un pal de fusta molt desgastat pels senglars que s’hi rasquen l’esquena.

Hem continuat per un sender pujador que al cap d’una bona estona d’esbufegar ens ha situat al coll de la Seda. Aquí ja teníem la cresta ben bé davant nostre i ens hem equipat amb els cascos. De seguida, hem començat, l’un darrere l’altre, a guanyar alçada per la cresta mateix, ajudant-nos amb les mans allà on calia i seguint uns senyals de pintura de color blau. La cresta ens ha anat situant a una bona alçada sobre la vall de Pratdip, que cada vegada vèiem més enfonsada.

Aviat hem arribat a un primer pas equipat amb una corda i, tot seguit, un flanqueig assegurat amb un cable. A continuació, ha calgut pujar per una canaleta i fer una bona grimpada per una paret de roca calcària. D’un en un hem anat superant cada pas, vigilant de fer una progressió curosa i segura. Finalment, hem assolit un primer replà, que ens ha obert la panoràmica cap al nord, cap on continuava la carena, però ja més planera.

Un altre reagrupament, un breu descans (amb un glop d’aigua) i novament hem anat avançant fins al peu del pas dels Siscus, una paret vertical equipada amb cadenes que hem anat superant sense cap mena de dificultat. Poc més amunt, hem arribar al pas del Porc Senglar, un trau obert entre dues agulles que semblaven un peu de senglar mirant amunt. Després del pas, ens hem pogut treure els cascos i avançar per la carena, de roca calcària molt trencada però sense dificultat. A ambdues bandes hi havia timbes impressionants: a mà esquerra, el Racó de la Dòvia; a mà dreta, el cingle del Panxot.

Aviat hem arribat al balcó de Mont-redon, un indret obert i ample, pedregós, on encara calia anar guanyant una mica de desnivell, però quan hem arribat al pla de Mont-redon, se’ns ha obert una ampla terrassa arbustiva al davant, amb senyals d’haver-hi pasturat algun ramat de cabres, un punt molt especial de l’excursió d’avui, amb un altiplà destacat al davant: el Mont-redon, encara a una estona de camí.

Sempre cap al nord, hem acabat per assolir el cim del Mont-redon, situat a 864 metres d’altitud. En arribar, de seguida hem vist alguna cosa que ens cridava l’atenció: les escates de gel que hi havia a la creu del cim i a totes les bandes encarades al nord d’arbustos i roques, trossos de gel creats per les darreres pluges i les temperatures tan baixes d’aquests dies. Una meravella.

Des del cim, hem vist el mar molt lluent, una punta del Delta, la plana extensíssima del Camp de Tarragona i, sobretot, els altiplans encavalcats de la serra de Llaberia, amb la mola de Colldejou per darrere. Un espectacle. Hem estat al cim una bona estona, alguns tirant-se trossos de gel per sobre (o pel coll del jersei), d’altres fent fotografies de l’entorn o bé descansant de la dura pujada des de Pratdip.

Abans de deixar el cim, el Joan ens ha fet una explicació de tot allò que portava al ‘bolet’ de la motxilla i dels usos que podia tenir cada cosa, des de la manta d’emergència o el xiulet, fins a unes espelmes o un cordill (cordill, per cert, que ha servit per apedaçar una bota que s’ha anat desfent pel camí; i, després, amb un cordino hem apedaçat l’altra bota, que també s’anava desintegrant).

Quan hem emprès la baixada, encara cap al nord, pel coll de Mont-redon i el pla de Fornells, hem vist arbres ben gelats i ens hem situat sota mateix del Cavall Bernat, un monòlit alt i robust de roca calcària, on hem fet un reagrupament. Per sota les parets del Cavall, ja cap a llevant, hem anat perdent alçada fins al Roc dels Esperits, una curiosa formació rocosa on ens hem fet una foto de grup.

Un llarg descens per un sender que a estones era força dret ens ha situat al collet de la Terra Blanca, amb uns indicadors que ens recordaven l’existència, llegendària o no, dels dips, una mena de gossos que xuclaven la sang de la gent de Pratdip. Aquí, en aquest trencall, més d’una ha tingut ganes d’anar al lavabo i, és clar, cada vegada que algú entrava cap al bosc per trobar el seu WC, tothom anava dient: vigila amb els dips!!

Seguint marques de petit recorregut (PR), blanques i grogues, hem anat seguit un sender molt obac que ens ha conduït per boscos i obagues humides fins a la font del Bullidor, on hem recuperat el rumb cap al nord, fins que hem baixat a travessar el barranc dels Serralls. Per les Planes, ens hem anat acostant al poble de Colldejou, que hem assolit per ponent. Pel carrer de Baix, hem arribat a l’església de Sant Llorenç i a la plaça assolellada on ens esperaven els conductors, que ens han rebut picant de mans.

Hem dinat asseguts als bancs o pedrissos de la plaça i després hem passat una llarga estona xerrant i llepant les piruletes que ens ha donat la Queti. Una mica més tard de l’hora prevista, hem pujat als vehicles i hem tornat cap a Vilanova, contents d’haver compartit amb una bona colla aquesta sortida tan completa i satisfactòria per les increïbles muntanyes de Llaberia.

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.