Joves – Ascensió al Puigsacalm per la canal dels Ganxos Vells (Garrotxa) – 27/04/2025

52a sortida del Grup de Joves. Per primera vegada hem anat fins a la comarca de la Garrotxa per fer l’ascensió a un dels cims més emblemàtics de la zona: el Puigsacalm, de 1.515 metres, des del poble de Joanetes i pel puig del Soi i la canal Fosca, també anomenada dels Ganxos Vells, equipada amb esglaons, passarel·les, ganxos i baranes metàl·liques. Abans d’assolir el cim, hem visitat les edificacions de Santa Magdalena del Mont, amb el seu menut refugi lliure, i hem pujat fins a l’alterós puig dels Llops, que sobresurt de la immensa muralla del Puigsacalm. De cara avall, veient que el temps empitjorava, hem baixat a dinar a la font Tornadissa i hem fet els últims quilòmetres sota una pluja suau fins a la collada de Bracons.

Hem estat 6 joves (l’Àlex Merchán, el Joan Jaume Mercader, la Mariona Pasqual, la Mariona Segalàs, el Nil Aymamí i el Roger Jané) i 3 instructors i monitors (l’Íngrid Llorens, la Queti Vinyals i el Joan Raventós).

A 2/4 de 8 del matí hem sortit de Vilanova amb dos vehicles per la C-15 i hem continuat per la C-37 fins a Manresa. Ens hem incorporat a la C-25 i, a l’alçada de Vic, hem pres la C-17 en direcció a Ripoll. Aviat l’hem deixada per prendre la C-37 en direcció a Olot. Pels túnels de Bracons hem sortit a la verdíssima vall d’en Bas i en una rotonda hem pres la C-152 i un trencall que ens ha dut fins a Joanetes, un poble menut situat a la falda del Puigsacalm, a 600 metres d’alçada, sota les parets verticals de la muntanya. Hem esmorzat a les escales d’accés a l’església de Sant Romà, mentre l’Íngrid i el Joan marxaven a situar un vehicle al coll de Bracons. Dos gats negres han compartit aquesta estona amb nosaltres, i s’han deixat convidar a trossos d’entrepà.

Quan han tocat les deu campanades a l’església de Sant Romà, hem travessat el poble i hem pres un camí que passava a tocar de Can Lluert de Dalt. A partir d’aquí, hem anat seguint un sender pujador per dins d’un bosc d’alzines que ens ha anat fent guanyar alçada sense parar, de vegades per passos on calia ajudar-se amb les mans i un terreny cada vegada més abrupte. Al fons, de tant en tant anàvem veient la silueta del Bassegoda, que vam anar a pujar l’octubre passat des del refugi lliure Can Galan. Hem suat de valent per fer els 400 metres de desnivell que hi havia fins al puig del Soi, situat a 1.023 metres d’alçada.

A partir d’aquí hem anat avançant per una carena més planera, encarats a les parets verticals del Puigsacalm, de cara al tall evident per on passa la canal Fosca o dels Ganxos Vells. La humitat general ha fet sortir algunes llombrius de dos pams que hem anat veient al costat del sender. A mesura que ens hem anat acostant a la paret, el camí ha anat guanyant pendent i la canal ha acabat per engolir-nos a les seves entranyes. Aviat ja hem trobat alguns ganxos que calia anar superant. A partir d’aquí hem anat trobant molta humitat, a causa dels 70 litres que van caure ahir, una humitat que ja no hem deixat en el que quedava de recorregut.

En un punt molt enfonsat de la canal, entre parets de roca d’on queien regalims d’aigua, hem trobat un dels passos més complicats d’avui, amb unes passarel·les metàl·liques i nombrosos ganxos de ferro que superaven un tram de paret vertical. Hem anat pujant l’un darrere l’altre, i tot seguit hem superat un segon tram de ganxos fins a l’indret del Barret. En un lateral de la canal, calia pujar uns metres fins a una aresta de roca on hem trobat una campana rematada per un barret metàl·lic. Alguns hem fet sonar la campana per fer notar que ja havíem superat els trams més verticals d’avui.

La canal s’estrenyia i l’hem superada amb l’ajuda d’una curiosa barana feta de trams de barres de ferro fixades per argolles metàl·liques que deurien tenir molts anys. Al capdamunt d’aquesta part més estreta, calia superar un últim pas de ganxos i un sender ens ha situat al capdamunt de la paret, en un prat molt ampli d’herba verda, vora uns edificis i una ermita que es veien més ensota. Així com el vessant sud del Puigsacalm és una muralla vertical de roca, el vessant nord és força més suau, amb prats i boscos de faigs.

Hem baixat per uns prats idíl·lics, amb el Pirineu nevat i ennuvolat de fons, fins a l’ermita de Santa Magdalena del Mont, que té un refugi lliure tancat, amb una petita part oberta a peu de prat, que hem entrat a visitar. Té un foc a terra, alguns troncs tallats per fer de seient i una llitera d’obra que només deu poder acollir un parell o tres de persones. Després d’un descans breu, hem pres un camí planer i aviat hem continuat per un sender més pujador fins al coll de Joanetes, a 1.290 metres d’alçada. Aquí calia triar entre dos camins: Puigsacalm pel camí dels Burros (1 h) o Puigsacalm per la carena (30 min.). No cal dir que hem triat la segona opció.

El tram següent ha estat abrupte, per dins del bosc, amb el camí molt enfangat i ple d’arrels relliscoses, però l’hem superat sense incidències. Al cap de poca estona ja érem a la carena terminal de la serra. Alguns, hem deixat les motxilles a terra i ens hem enfilat per l’esquena del puig dels Llops, de 1.486 metres, situat en un punt des d’on s’observa tota la cara sud de la muntanya, que ja quedava sota nostre, i el cim del Puigsacalm a la punta culminal de la serra.

Hem recuperat la carena principal i per prats i boscos plàcids hem assolit en poca estona el Puigsacalm (1.515 m), punt més alt entre els altiplans de Cabrera, al sud, i les serres que van cap a Osona i el Ripollès. Des del cim hem pogut veure una vista a vol d’ocell de la vall d’en Bas, la ciutat d’Olot i els cims pirinencs ben nevats, però els núvols han anat creixent mentre pujàvem i ara ja tapaven tot el cel, una mica amenaçadors. Tot i això, hem estat una estona curta al cim per beure i menjar una mica, i també per fer-nos la foto de grup.

Teníem la previsió de dinar dalt del cim, però hem fet bé de canviar de parer i baixar fins a la font Tornadissa a fer el nostre àpat. Així que hem deixat el Puigsacalm enrere i hem baixat per prats i boscos de faigs entapissats de flors fins al collet dels Clivillers. Pels magnífics rasos de Manter, encarats a la vall de Vidrà, hem entrat a la fageda i hi hem localitzat la font Tornadissa, on hem parat a dinar, situada sota unes grans soques de faig plenes de molsa. L’aigua brollava del broc de la font, però també del costat i hi queia fent una cabellera d’aigua per anar a parar a una bassa, poc més ensota. Ens ha anat bé parar, menjar una mica i proveir-nos d’aigua per al tram que quedava.

Quan ens hem aixecat per tornar a caminar, ja queien gotes d’aigua. La pluja ha anat caient tota l’estona, però sempre ha estat suau. Per dins del bosc de faigs, que ja treien fulles d’un verd tendre, hem anat fent un llarg flanqueig cap al sud fins a la collada de Sant Bartomeu, encara per trams ben enfangats i per d’altres de més bon caminar. Passada la collada, el camí ha continuat perdent alçada cap al sud-est per sota la carena del Tosell Xic, fent ziga-zagues, per un terreny ja no tan humit i relliscós. Aviat hem començat a veure revolts de la carretera, entre els arbres, i hem acabat saltant a l’antiga carretera de Vic a Olot, a l’indret de la collada de Bracons, on aquest matí havíem deixat un vehicle.

L’Íngrid i el Joan han baixat a Joanetes a buscar l’altre cotxe. La resta, ens hem esperat al coll i ha anat parant de ploure. Aviat han arribat els dos vehicles i ens hi hem distribuït per fer el viatge de retorn. Com que la pluja ens ha fet córrer una mica més del previst, i la parada del dinar no ha estat gaire llarga, hem avançat una hora sobre l’horari previst. Havíem d’arribar a Vilanova a les 7, però a les 6 ja hi érem. Així hem pogut aprofitar una mica més el que quedava de tarda, després d’aquesta excursió exigent, on hem superat els 1.000 metres de desnivell positiu i els 400 de desnivell negatiu, amb passos tècnics i senders plens de trams enfangats que han fet una mica més tècnica del previst aquesta ruta tan completa i ferma per la Garrotxa.

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.