Joves – Ascensió a la Roca de Sant Salvador (Montserrat) – 18/12/2022

33a sortida del Grup de Joves. Hem tornat a la nostra escola muntanyenca per excel·lència: Montserrat, el paradís del conglomerat i les canals. I avui n’hem vist i n’hem tocat molta, de roca, i hem passat per canals abruptes on les arrels dels boixos ens han ajudat a progressar. Una excursió montserratina al cent per cent.

El primer tram ha estat comú, tant d’anada com de tornada, però aviat hem deixat de banda els camins que són més coneguts per tothom i hem emprès un recorregut sorprenent que visitava racons aliens a les multituds. Senders i corriols, flanqueigs i grimpades de roca, canals equipades amb cordes i arrels, fins assolir el cim més alt de la regió de la Tebaida: la Roca de Sant Salvador, de 1.156 m d’alçada. Després hem baixat a visitar l’ermita de Sant Salvador i hem parat a dinar al refugi de Sant Benet, en un ambient molt muntanyenc.

Hem estat 6 Joves (la Mariona Allepuz, la Mariona Carvajal, la Mariona Paredes, la Mariona Pasqual, la Paula Fernandez i el Roger Jané) i 3 monitors i instructors (el Xavier Ventosa, el Ventura Fernandez i el Joan Raventós).

Hem sortit puntualment a les 8 del matí de la plaça de l’Estació de Vilanova pel nostre recorregut ja tan habitual de la C-15. A prop d’Igualada, hem pres l’autovia A2 uns quants quilòmetres, fins a l’àrea de servei del Bruc, on hem parat a esmorzar. Hi havia molt d’ambient, de gent que anava amunt i avall. Nosaltres hem ajuntat tres taules i ens hem assegut a menjar-nos els nostres esmorzars. En acabat, la Mariona (Paredes) ha entrevistat els instructors per a un treball de recerca sobre la psicologia relacionada amb la pràctica esportiva.

Després, hem tornat a pujar als vehicles i hem sortit de l’A2 per pujar fins al coll de Can Maçana, i hem continuat ja pel vessant nord de Montserrat fins a prop del monestir, on hem aparcat els vehicles. Hi havia molta boira. Tot just vèiem deu o quinze metres del que teníem al davant. Quan hem començat a caminar i hem anat girant cap al vessant sud, de sobte ha desaparegut el tel de boira i han aparegut davant nostre els absis del monestir de Montserrat amb les agulles de la Gorra Frígia, les Magdalenes i la Gorra Marinera al capdamunt.

Hem anat avançant fins a la plaça de la Creu, on el Joan ha fet una explicació (brífing) de la ruta que faríem. Des d’allà, la depressió del Vallès i la vall del Llobregat es veien ben tapades per un impressionant mar de núvols. Hem donat per iniciada l’excursió al peu de la font de la plaça de l’Abat Oliba, per les escales dels Pobres que pugen resseguint el torrent de Santa Maria, aigües amunt. De seguida hem estat immersos dins del bosc i hem anat avançant per un alzinar molt frondós, guanyant alçada per les escales que alguns hem anat comptant: cent deu, cent onze, cent dotze…

Passada l’escletxa del pas dels Francesos, el Xavier ens ha explicat per quina raó té aquest nom, i hem continuat pujant: tres-centes deu, tres-centes onze… Un llarg tram d’escales més amunt hem arribat a la placeta de Santa Anna, que és una cruïlla de camins. Algú ha comptat 800 esglaons, fins aquí. Hi hem fet una estona de descans, amb un pit-roig simpàtic que s’ha deixat fotografiar.

Quan hem reprès el camí pel GR, en direcció a Santa Cecília, aviat hem arribat a la miranda dels Ermitans, situada 200 metres més amunt del monestir, que es veia a vista d’ocell. A l’horitzó, per sobre el mar de núvols, hem vist Sant Llorenç del Munt i el Montseny, i per sobre els arbres, més propers i traient el cap, la Prenyada, l’Elefant i la Mòmia, que més endavant hem envoltat i gairebé tocat amb les nostres mans.

Hem continuat pel GR, però molt aviat hem pres el camí dels Totxos, una mica emboscat, arran d’algunes parets balmades amb vies d’escalada. Quan hi havia roca, el panorama s’anava obrint i llavors vèiem el monestir sota mateix, amb les teulades vermelles i el campanar, que anava tocant les hores, i el toc de campanes ressonava per les parets i les agulles. En fila índia, hem anat superant alguns passos de roca una mica aeris, però planers, amb antigues estaques de ferro que deurien donar seguretat al bestiar que pujava el menjar als ermitans de la zona. De fet, davant nostre, hem anat observant una ermita encastada entre dues agulles: la de Sant Dimes, i poc més ensota, la de la Santa Creu.

A l’alçada d’aquesta darrera, hem grimpat un pendent de roca que ens ha conduït fins a una carena que era una gran talaia panoràmica sobre la vall del Llobregat i el mar de núvols, amb el Pirineu nevat al fons, des del Cadí passant pel Pedraforca, el Moixeró, la Tosa d’Alp i el Puigmal, fins al Canigó. De tant en tant, la Mariona anava entrevistant els participants, amb l’ajuda de la càmera Mariona (Carvajal) i altres joves que l’anaven ajudant.

Avançant de cara a la Mòmia, la Quarta de la Trinitat, la Porra i la Nineta hem arribat al pla de la Trinitat. A l’ermita de la Trinitat hem parat a descansar. El Xavier ens ha explicat com calia progressar per terrenys de roca, com el que encetaríem en pocs moments. Efectivament, al cap de poca estona, ens hem equipat amb els cascos i hem entrat cap a un bosc espès per un pedriscall, que poc més amunt era una canal equipada amb una corda fixa. L’un darrere l’altre hem anat pujant per l’obaga, cada vegada més a prop del peu de la Momieta.

En un collet, hem sortit del bosc i ens hem enfilat fins a una agulla sense nom, situada ben bé sota la Momieta, erigida sobre nostre, amb la seva germana gran, la Mòmia, que sortia per darrere, contundent i encara molt més alta i robusta. Aviat ens hem tornat a entaforar al bosc i hem continuat pujant per la canal, relliscosa i humida, amb l’ajuda de soques i arrels. Al capdamunt, hem vist cabres salvatges ben a la vora, circulant com si res per canals molt dretes.

Una última rampa ens ha deixat al curiós coll del Fesolet, on hem trobat una mena de finestra, entre dues agulles, des d’on es veia bona part de la cara nord de Montserrat, amb el Cavall Bernat al mig. En aquest punt, poc més a l’esquerra, començava una canal ben dreta, però amb boixos distribuïts de dalt a baix per poder-nos-hi agafar. Amb més o menys dificultats, hem anat perdent alçada per aquesta canaleta, i després hem fet una flanqueig per un corriol menut arrapat a la paret nord de Sant Salvador. Finalment hem baixat cap al camí de la Serra de les Lluernes i hem guanyat uns quants metres més cap al peu de Sant Salvador, amb la Prenyada ben bé al davant i, ara sí, amb la seva panxa rodona al descobert.

Per pendents de roca -primer suaus i després més drets- que ha calgut grimpar, ens hem situat sota mateix del cim, i per una escletxa entre l’Elefant i Sant Salvador hem assolit la cota més alta de tota la regió de la Tebaida: la Roca de Sant Salvador, amb un panorama grandiós cap a totes bandes. No ens hi hem estat gaire estona, perquè hi feia aire i ja començàvem a tenir ganes de dinar.

La baixada ha estat ràpida fins al peu de la Roca i hem reprès el sender de cara avall, fins a la curiosa ermita de Sant Salvador, feta dins de la roca, sota la trompa de l’Elefant, una mena de cova tancada per una paret amb una finestra mig esberlada i una porta de fusta. A dins, ens hem imaginat com seria passar-hi una nit o, fins i tot, fer-hi d’ermitans, amb el foc a terra tan rústec, la taula de fusta i els diferents bancs esculpits a la roca, però la gana es feia sentir i hem continuat avall, per un camí que feia ziga-zagues continuades a tocar de la Xirimoia i, més avall, de la Trumfa.

Més aviat que tard hem saltat al PR C-19 i de seguida hem anat a parar a l’ermita de Sant Benet, que ara és un refugi guardat i molt auster. Alguns hem dinat a fora, en una taula comunitària, i d’altres a dins, vora l’estufa. La Mariona ha continuat fent entrevistes per al seu treball i després hem pres el PR i hem anat tirant avall per uns esglaons de ciment i un sender boscà que ens han conduït fins a la placeta de Santa Anna.

Ha calgut desfer els 800 graons de les escales dels Pobres, però hem anat com a fletxes i a l’hora prevista arribàvem a la plaça de l’Abat Oliba del monestir. Hi hem descansat una bona estona, mentre la Mariona feia les últimes gravacions. De camí cap als cotxes, alguns hem comprat mató per casa.

Ja no hi havia boira i notàvem que havíem fet servir molt les cames i els braços. Realment, ha estat una excursió una mica exigent i tècnica, però profundament muntanyenca i montserratina, que sense cap mena de dubte ens farà encarar les festes de Nadal amb molta energia i esperança.

BONES FESTES i fins a la propera!!

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.