Joves – Ruta tècnica per Sant Llorenç del Munt – 25/03/2023

34a sortida del Grup de Joves. Encara no havíem anat mai a Sant Llorenç del Munt, i això que es tracta d’una muntanya -salvant les distàncies- comparable a la de Montserrat pel que fa a la formació geològica i al relleu (roca conglomerada, canals, estrats, etc.) que permet una combinació de possibilitats molt interessant.

El recorregut que hem fet no ha estat gens habitual. Ho demostra el fet que pràcticament no hem trobat ningú pel camí. En canvi, en arribar dalt de la Mola, hi hem trobat una bona colla de gent que hi arribava pels camins habituals: des del coll d’Estenalles o pel camí dels Monjos.

Hem estat 3 Joves (l’Àlex Merchán, la Mariona Carvajal i la Mariona Pasqual) i 2 instructors (el Ventura Fernandez i el Joan Raventós).

Hem sortit puntualment a les 8 del matí amb una furgoneta en direcció a Terrassa i Matadepera. L’extrem d’una urbanització d’aquest poble darrer ens ha deixat gairebé a tocar del camí dels Monjos, carener, utilitzat durant segles pels capellans de Sant Cugat del Vallès que pujaven fins al monestir de Sant Llorenç, que era al seu càrrec des de temps medievals. Avui dia és un dels accessos principals a la Mola i cada cap de setmana hi ha una munió d’excursionistes que el fan servir per assolir el cim més alt de la serra d’una manera prou còmoda. Pels rastres que s’hi troben, queda clar que també l’utilitzen les mules que s’encarreguen de pujar la intendència al restaurant que hi ha al cim.

Hem esmorzat a peu de camí i al cap de poca estona hem començat la nostra ruta travessant el camí dels Monjos i prenent-ne un altre, més estret i planer, que ens ha dut al sot de la Codeleda. De seguida que hem pres contacte amb la roca ja hem vist que era com la de Montserrat, conglomerada, amb els clàssics còdols units amb un ciment natural.

Hem assolit el coll de la Castellassa per dins del bosc i ens hem enfilat fins al proper turó del Gurugú, un carener arrodonit que s’acaba en una mena de balcó ample que té una gran panoràmica cap a llevant, cap al sud i cap a ponent. Hem dit que seria un bon lloc per fer-hi un bivac, perquè hi veuríem la posta del sol i, l’endemà, la sortida. Ho anotem a la llista de coses pendents! També hem vist, des del cim, les llastres del Mal Pas i la canal per on ens tocarà pujar d’aquí a una estona, amb la Castellassa de Can Torres al fons, una agulla que hem estat veient durant tota la primera meitat de la ruta.

Hem baixat novament fins al coll de la Castellassa i hem seguit un sender que ens ha situat sota les parets orientals de la serra. Aviat ha aparegut el Mal Pas de la Castellassa, un relleix de roca pla però no gaire ample, amb una paret alta a l’esquerra i una timba arrodonida a la dreta. Ha calgut passar-lo amb compte i, a l’altra banda, hem continuat per un sender adaptat al terreny fins a una balconada que ens ha permès veure el Mal Pas des d’un punt aeri i colpidor.

El sender -més aviat corriol- ens ha situat sota un tall del penya-segat, la canal per on puja la via Lucky Txell. Ens hem equipat amb els cascos i hem pujat de cara a la cinglera fins al peu de la canal, on ja hem anat trobant esglaons de ferro per anar progressant.

Els trams més verticals, els hem anat pujant equipats amb una corda de seguretat per evitar sorpreses. Tots hem superat la paret sense cap mena de dificultat. Al capdamunt, hi havia una campana que alguns hem fet sonar.

Un cop al cim del cingle hem guanyat uns metres fins al camí transversal de la Senyora, que hem pres cap al nord durant una bona estona, per dins d’un bosc frondós, malgrat la sequera. Hem anat deixant a una banda i enrere la Castellassa de Can Torres, esvelta i ensenyorida del paisatge, fins que hem tornat a guanyar alçada per atènyer el camí de la Font Soleia, situat sota unes balmes on hem fet una aturada per veure aigua i descansar una mica, alhora que hem anat fent disquisicions filosòfiques fins al punt de recomanar llibres i parlar del futur acadèmic dels joves.

En aquest punt, han passat tres escaladors acompanyats de tres gossos minúsculs. Hem tornat a caminar i al cap de poca estona hem passat per sota la placa de la Sibèria, una llarga paret on els tres escaladors d’abans es preparaven per fer algunes vies. El nostre sender ha anat girant per situar-se al vessant nord i de cop, sense la protecció solar, la temperatura ha baixat uns quants graus i ha començat a fer fred.

Aviat, però, hem arribat a un collet on hem deixat les motxilles sota una alzina per enfilar-nos fins al turó de la Panxa Contenta, un bon mirador sobre el morral i la cova del Drac i la canal de Santa Agnès, on hem parlat de la llegenda del Drac de Sant Llorenç i com va acabar mort a mans del comte Guifré el Pilós -o Pelós, com vulgueu.

Hem tornat fins al coll i ens hem tornar a equipat amb els cascos per fer la llarga grimpada del Vano, una paret inclinada de conglomerat encarada cap al vessant nord que ens ha permès guanyar un bon desnivell fins a la cova de l’Om, una curiosa formació no gaire fonda amb una particularitat: té una finestra que dona a la cinglera per on pots treure el cap, cosa que alguns hem fet.

Per acabar de guanyar alçada, hem entrat en una curiosa i bonica canal arbrada. En sortir del bosc, de seguida hem assolit la carena de la serra, molt a prop de la Mola, per on anava pujant una corrua de gent. Hem assolit el cim i hem entrat a l’església de Sant Llorenç, del primer romànic del segle XI, per veure-hi les llànties de ferro amb motius del drac i el comte Guifré que pengen del sostre. Després ens hem situat a l’exterior, sobre un pendent herbat encarat cap al nord-est, al recer del vent de ponent, per dinar i reposar.

Al cim proper no ha parat d’arribar gent que s’anava acumulant a l’interior del restaurant i al redós de tot el conjunt que ocupa el cim de la muntanya: famílies, grups d’esplai, colles d’amics… Nosaltres, en aquell pendent situat uns metres per sota del cim, hi hem menjat, begut i dormit, deixant passar l’estona amb els ulls tancats per refer-nos de l’esforç esmerçat.

Quan ens hem preparat per continuar la ruta, hem comprovat que portàvem més d’una hora d’avantatge sobre l’horari previst, la qual cosa faria que arribéssim a casa a mitja tarda. Amb aquesta perspectiva, hem pres el camí dels Monjos de cara avall, perdent alçada per trams empedrats o bé per canals que anaven salvant els estrats típics d’aquesta muntanya, de vegades ensumant les femtes que havien anat deixant les mules del restaurant.

Amb quatre salts i satisfets de la ruta que havíem fet, ens hem plantat vora la furgoneta per fer el viatge de tornada, amb una parada prop de Terrassa que ha servit per comprar aigua i prendre’ns un gelat.

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.