Joves – Torrent dels Abadals i turó del Marquès (Bages) – 25/02/2024

41a sortida del Grup de Joves. Teníem previst fer una activitat hivernal amb raquetes de neu, però la manca de nevades ha deixat el paisatge pirinenc ben pelat; per això hem canviat d’objectiu i hem anat al torrent equipat dels Abadals, situat molt a prop del riu Llobregat, a l’alçada del Burés, una antiga colònia tèxtil que s’ha convertit en un poble agregat del municipi de Castellbell i el Vilar. Per una successió de passos equipats amb escales de fusta, clavilles, grapes, cordes i cadenes hem anat superant el torrent i després ens hem situat en una carena, a les envistes de la cara nord de Montserrat, per assolir el turó del Marquès, on hem fet un taller.

Hem estat 10 joves (la Carla Navarro, l’Elsa Vinyals, l’Íria Aymamí, el Lluís Solanell, la Mariona Allepuz, la Mariona Carvajal, la Mariona Pasqual, la Nahia Miret, el Pere Garrocho i el Pol Díaz-Guerra) i 3 instructors i monitors (el Ventura Fernandez, el Joan Raventós i la Queti Vinyals), amb l’ajuda inestimable dels conductors Albert Miret, Àlex Navarro i Íngrid Llorens.

Hem sortit a les nou del matí per la C-15 i a Vilafranca hem pres l’AP-7 fins a Martorell, on hem pres la C-55 fins a Monistrol de Montserrat. Hem travessat el riu Llobregat per un pont i hem anar seguint els meandres del riu fins al Burés, on hem aparcat els vehicles. Feia molt de fred, però tot i així hem esmorzat en uns bancs de la plaça de Lluís Companys, tapats fins a les orelles, veient al fons el vessant nord de Montserrat, vertical i poderós.

Després d’una explicació breu del que faríem avui, hem travessat el pont Vell de Castellbell, que feia la típica esquena d’ase; és a dir, feia pujada fins al punt més alt i, després, baixada fins a l’altra banda. Seguint el riu Llobregat, hem anat avançant per la vora dreta del riu, aigües avall, fins a una granja, on hem decantat a la dreta per passar per sota un canyissar. De sobte, hem trobat un túnel fosc, on ha calgut encendre els frontals i anar avançant en fila índia, ja que la part central del terra estava ocupada per tolls d’una aigua molt clara. Passat el primer túnel, hem continuat per un segon túnel, ben rodó i de mal caminar a causa dels replecs que feia. Al final d’aquest segon túnel, hem trobat la llum i el torrent dels Abadals.

Aviat ens hem plantat davant del primer pas equipat: el Saltant dels Tres Enllosats, on ens hem equipat amb el casc. En aquest primer pas, molt bonic, ha calgut anar pujant per dos trams amb escales de fusta per superar unes lloses de roca sobreposades les unes a les altres. Hem continuat pel torrent, amb alguna grapa i clavilla que ajudaven a superar algun pas, i hem arribat al ressalt de les Botes d’en Joan, també amb dos trams d’escala, una cadena i clavilles. Aquí hem patit una mica per un grup que els costava avançar i que no anaven gens equipats, menats per un tal Javi.

Hem anat seguint la llera del torrentet, de vegades molt rocós i encaixonat, on calia superar obstacles, i així hem anat fent el Saltant de la Madrona, equipat amb una bona colla de clavilles, el Cau del Degotall, potser el pas més complicat de tots, o bé el Cingle Sota el Coll, també força vertical i amb clavilles situades estratègicament. L’últim pas, el de la Guineu, ha estat un flanqueig aeri protegit per dos passamans de cadenes.

Al capdamunt hem trobat una cruïlla de camins amples, punt on finalitzava el torrent equipat dels Abadals. Ens hem tret els cascos i hem observat, des del caire d’un cingle, com el grup dels ‘desequipats’ avançaven a empentes i rodolons per l’interior del fondal. Nosaltres hem pres el camí de cara amunt, ample i franc, i ens hem desviat un moment per anar a veure la font del Clot del Casalot, seca, però que quan hi ha aigua, cal anar a buscar-la baixant uns esglaons fins a un parell de metres sota terra. Hem continuat per la pista, que no ha parat de guanyar alçada fins als plans de Cal Pinsà, que agafen el nom d’una masia propera.

El pendent s’ha suavitzat, però hem anat guanyant alçada de mica en mica per la carena, amb una panoràmica sencera de la cara nord de Montserrat, a una banda, i de la ratlla pirinenca, a l’altra. Aviat hem fet l’última rampa fins al turó del Marquès, abocat a la vall del Llobregat, amb un màstil al cim sense senyera, que es deu haver endut el vent.

Després d’un bon descans, hem fet un taller per saber muntar un refugi d’emergència amb una manta tèrmica, un pal, uns cordons de bota i quatre clavilles. Un cop muntada, ens hi hem posat a dins per comprovar el canvi de temperatura entre l’exterior, on feia vent, i l’interior, on hem notat la nostra calor corporal i que hi quedàvem ben arrecerats. Després hem muntat un tendal de bivac, que ha quedat una mica desmanegat, però que també hem pogut provar per notar la retenció tèrmica d’aquest tipus de materials.

En acabat, hem pres un sender que es precipitava directament pel vessant est de la muntanya, de cara al Llobregat. Entremig, per superar un cingle, hem hagut de baixat per una escala metàl·lica, un passamà i un tronc. Avall, avall, sense parar, pel costat de la riera de Marganell hem passat per sota la C-55 i per sota la via del ferrocarril i hem anat a sortir al pont vell de Castellbell.

Només ha calgut creuar el pont, i també el canal del Burés, que baixava ple d’aigua, i hem tornat a ser a la plaça de Lluís Companys, on hem dinat. Ja no hi feia gaire fred i hi hem estat una bona estona, descansant, jugant i, alguns, fent un cafè.

A l’hora prevista, hem tornat als vehicles i hem arribat a Vilanova a mitja tarda, amb ganes d’aprofitar el que quedava de diumenge.

Podeu veure’n l’ÀLBUM FOTOGRÀFIC clicant aquest enllaç.

Podeu veure la FITXA TÈCNICA clicant aquest enllaç.